AMIC FIDEL





























La mare pota nedava amb els seus aneguets a l’estany, quan la rata d’aigua els va a començar a parlar sobre el valuosa que era l’amistat. Un ocellet que caminava a prop va a sentir les raons de la rata d’aigua i va decidir explicar la història del noi Pedro, que vivia de les flors i fruits que conreava, i tenia un amic anomenat Hugo, que era un ric moliner.

A l’hivern Pedro passava molta fred i gana, ja que no tenia fruits ni flors que vendre. Tampoc Hugo anava a veure ni el convidava a casa perquè no tingues enveja de la seva riquesa. Amb la primavera, el moliner va anar a veure a Pedro. En saber que aquest havia venut el seu carretó per menjar, Hugo li va prometre la seva, ja vella i trencada. A canvi del carretó, Hugo li va demanar també que li omplís el seu cistell de flors, i que tant necessitava, però no es va poder negar en nom de la seva amistat. A l’estona, Hugo va tornar amb un gran sac de farina i li va demanar a Pedro que l’hi portès al mercat. Per això servia l’amistat, deia tot convençut. Pedro tenia molta feina, però no va saber dir que no.

Va tornat Pedro tan cansat del mercat que es va ficar al llit. Al matí d’hora va a venir el moliner a recollir els seus diners del sac de farina i va renyar a Pedro per estar encara dormit. Creis que els bons amics havien de ser sincers. Després li va demanar que arreglés la seva teulada i Pedro no va saber dir que no.

Tants favors li demanava el seu amic, que Pedro no tenia temps de tenir cura les seues flors, però per a ell valia més l’amistat. Una nit de tempesta el moliner li va demanar que anés a buscar el metge, que el seu fill s’havia caigut. Pedro necessitava una llanterna per a veure al bosc, però el moliner no va voler deixar-sela, així que va haver de caminar a les fosques i amb pluja i vent fins arribar a casa del metge. Aquest va agafar el seu cavall i Pedro el va a seguir a peu, però no va trigar a perdre’s i caure en un forat profund on es va ofegar. Al moliner, pel que el pobre Pedro havia donat tot, fins a la vida, l’únic pensament que se li va a venir a la ment era el desaprofitament d’haver-li donat el seu carretó a algú que ja no l’anava a necessitar.

-Com veieu, va dir l’ocellet-, l’amistat és molt important, però no cal oblidar-se d’un mateix.


Autores: Paola Rico i Pilar Gil
Tornar a l'índex