|
|
Hi
havia una vegada una manada gegant de llops que
vivien al bosc de l'Alba. Vivien en pau amb el seu rei Corlos, i el
germà d'aquest, Sega. S'alimentaven d'animals del bosc,
però sempre amb moderació per no alterar l'ordre
del bosc.
L'únic
problema era que Sacret,
cosí de Corlos i Sega, volia ser rei i regnar. Tenia enveja
de tot: que si els seus cosins menjaven més que ell, que si
tots li feien cas, que si de vegades tomaven la decisió
equivocada ningú els deia res... Amb ell, anaven Litux i
Foxy, llops estúpids que feien tot el que els deia.
Una
nit, Sacret va somiar que ell era rei, i que
tots l'adoraven, mentre que els seus cosins eren llops vulgars.
Aquest
somni li va agradar tant que durant tota
eixa setmana no va parar de pensar-ho.
Una
nit de lluna plena, ja que les antigues
llegendes diuen que als llops totes les coses relacionades amb la
guerra els agrada fer-les amb lluna plena, va dir a Corlos i Sega que
anaren al pla del bosc per a parlar amb ells. Quan ells van anar, tot
estava molt silenciós i van pensar que alguna cosa rara
passava. De sobte, va aparèixer Sacret, però no
anava sol: Amb ell anaven tots els llops que Sacret havia aconseguit
convéncer de que Sega i Corlos no devien continuar amb el
tro. Els havia dit que anaven a fer una nova manada, sense cap rei,
sense normes, on pogueren menjar tot el que volgueren sense
moderació, i ells, l'havien cregut.
Quan
ell rei i el seu germà s'hi van
adonar, van eixir fugint. Van tornar al campament on hi havien sis
llops lligats a sis arbres. Eren els sis més fidels a Corlos
i Sega, als quals Litux i Foxy, baix les ordres de Sacret, havien
atrapat perquè no pogueren avisar a estos.
Els
van alliberar i van anar-se del bosc. Van
refugiar-se en unes roques properes, on van passar la nit.
Al
dia següent, quan es van despertar, van
veure que Sacret i els altres ja havien començat a fer de
les seues: hi havia arbres derrocats, cadàvers d'animals
pels tots els costats... però ells no podien fer
rés. Que podien fer huit llops contra casi vuitanta?
Així
van passar un mes, dos mesos... i
els Sacrerians, com es volien dir, continuaven fent tota classe de
destrosses al bosc.
Un
bon matí, de sobte, van
aparèixer dues àguiles dient que volien parlar
amb els:
-
No
podem continuar així. Tots ells dies,
els llops maten una quantitat exorbitant d'animals de tots els tipus.
Si deixem passar el temps, serà irremeiable. Teniu que
ajudar-nos. – Van dir.
-
D'acord.
Açò és el
que anem a fer: Demà és lluna plena. Reuniu a
tots els animals del bosc, a prop del pla del bosc. Amb nosaltres
aniran conills i serpents, que tots els altres s'amaguen prop. La idea
no és matar a tos elsllops, sinó fer que s'adonen
de que no estan fent el correcte. No obstant, que ningú
deixe escapar amb vida a Sacret. Tot açò es culpa
seua i ha de pagar pel que ha fet.
Tots
van estar d'acord.
Al
dia següent, a la nit, es van presentar
Corlos i els seus llops, amb els conills i els serpents.
Sacret
i els altres van començar a
riure, quan de sobte van aparèixer tots: Els
óssos negres i els grisos, totes les aus, les hienes, i cap
animal viu en el bosc.
Sacret
va deixar de riure i va intentar de totes
les maneres que la baralla no es produïra. No obstant, la
baralla va començar, i van morir uns quants llops. Entre
ells, Sacret, al qual Sega va llançar al riu sense cap
contemplació.
Els
llops que quedaven es van rendir, i es van
posar de part de Corlos i els seus.
Van
construir, amb l'ajuda de tots els animals del
bosc, un nou campament.
Així és com el bosc de l'Alba
va recuperar la seua tranquil·litat.
|
|